EL DOCUMENTAL

"La memòria dels aiguats" és un documental que produeix Ràdio i Televisió d'Andorra en el marc de l'exposició "30 anys de les inundacions del 1982: de l'aiguat extraordinari a la recuperació solidària", del Centre d'Estudis de la Neu i la Muntanya (CENMA) de l'Institut d'Estudis Andorrans, la Fundació Julià Reig, el Museu del Tabac i l'Arxiu Nacional del Govern d'Andorra.
El documental l'hem plantejat a partir dels records i de les experiències viscudes pels qui van patir els aiguats del 1982 i els seus efectes. En aquest bloc es pot seguir la cronologia de la producció, saber quines persones anem entrevistant i veure íntegrament les entrevistes.
Tothom que ho vulgui pot participar, opinar i col·laborar en aquest projecte. Entrant a la pàgina "col·labora", expliquem què s'ha de fer si algú ens vol explicar la seva experiència. L'estrena de "La memòria dels aiguats" per Andorra Televisió l'hem prevista per la nit del 7 de novembre, 30 anys després dels aiguats.

Entrevistes - 1

Entrevistes completes que hem realitzat a les persones que ens donen el seu testimoni al documental La memòria dels aiguats.

Àngels Tarradellas
Bartumeu Gabriel
Bernat Carmona
Carles Sasplugas
Casinir Arajol
Delfí Roca
Eron Estany
Geni Fernandez
Gerard Cadena
Gregorio Cerviño
Guillem Areny

*Més entrevistes

2 comentaris:

  1. Aquell dia vaig tornar a néixer dues vegades.
    Baixant de la Massana, on ara hi ha el pont Pla, hi havia un toll d'aigua a la carretera i el riu estava al mateix nivell de la carretera. Anava amb la meva dona i els meus dos fills. Ben a poc a poc vaig agafar aquella corba de la carretera en sentit contrari amb l’esperança que ningú vindria de cara.. La meva dona em va dir que per què circulava per l’esquerra de la carretera. Sort que aquella tarda l’instint em va guiar. Doncs en aquell toll d’aigua que vaig evitar ja no hi havia carretera, era ja el riu, directament. Més tard, un altre cotxe que per aquell mateix lloc va passar, va caure al riu i van morir els ocupants del vehicle que crec que mai més es van trobar.
    Més tard, un cop a casa, el meu germà que estava al Pas de la Casa intentant evitar que l’aigua de la teulada no caigués dins de la seva botiga, em va demanar que anés a intentar sallar la porta de l’altra botiga que tenia just a costat de l’Hiper.
    Vaig baixar a peu d’Escaldes, plovia molt, passar d’avant l’Hiper, donar la volta a la cantonada i entrar a la botiga on vaig posar draps i papers a la porta i vitrina per evitar que entrés l’aigua. Quan vaig sortir de la botiga, al moment de passar davant de la vitrina de l’Hiper, els vidres d’aquest establiment van literalment explotar a causa de la pressió de l’aigua acumulada a l’interior. Va sortir de tot, paquets, taulells, poductes de tots tipus i sense pensar-m’ho més vaig tornar enrere per buscar refugi a l’escala de la casa adossada a l’Hiper. L’aigua anava pujant de manera alarmant, amb algunes persones vam haver de trencar la porta de l’escala d’aquella casa i ens vam enfilar a l’interior. Vam passar la nit en aquella casa adossada a l’Hiper, sentint tota la nit com l’estructura metal•lica de l’Hiper grinyolava, el riu havia fet un nou vial que travessava l’establiment. De fet era el seu camí natural, i el volia recuperar, amb molta fúria. Una senyora francesa va estar plorant i gemegant tota la nit, sense parar: “nous allons mourir, nous allons mourir”. Era molt angoixant i si havíem de morir tant morir en silenci. Li vaig cridar de parar de plorar i gemegar. No recordo si va parar, crec que no. De temps en quant mirava per les finestres d’una galeria que donava la volta a l’Hiper. L’espectacle era dantesc, l’Avinguda Meritxell era un torrent negre, ferotge, que vehiculava cotxes i tot tipus de coses que rebotaven violentament contra les parets.
    Des de fora, davant de STA, hi havia policies i bombers que amb un megàfon ens cridàvem de no sortir. Tampoc podíem sortir. Estàvem atrapats.
    Però, no vaig morir en aquella nit dantesca, tampoc cap dels meus companys, ni la senyora francesa.
    L’endemà, al matí, els bombers van venir amb l’escala més llarga que tenien a alliberar-nos.
    Alguna foto de la premsa de l’època recull aquell moment, crec que un dels que allà es veuen a dalt de l’Hiper soc jo.
    No vaig morir baixant de la Massana ni atrapat a l’Hiper, vaig tenir molta sort. Si l’instint no m’hagués avisat, ni els meus, la meva dona no jo estaríem aquí.


    Claude Benet.

    ResponElimina

Des de Ràdio i Televisió d'Andorra et donem les gràcies pel teu comentari. En breu es publicarà al bloc.